FRISCH,
Aaron. La caputxeta vermella
Símbol Editors, 2013
ISBN 9788415315131
Roberto
Innocenti em va parlar de la seva Caputxeta en la seva darrera visita a
Barcelona, però fou a Saarbrücken (Alemanya) on vam coincidir en la Fira del
Llibre el 2011, que me la va mostrar. Jo li vaig demanar en quin estat es
trobava el seu “cappuccetto rosso”, i ell, un home alt, gros i bonhomiós, em va
dir que ja l’havia acabat i que es delia per mostrar-nos-la a l’Ignasi Blanch i
a mi. Vam demanar a la recepcionista de l’hotel Domicil Leidinger si ens podia
deixar un ordinador i allí mateix, en una oficina de l’establiment, Innocenti,
com un nen amb joguina nova, va disposar el seu pen drive a
l’aparell. “La meva Caputxeta dels suburbis!”, la va presentar. Ara, ja en
format àlbum, Símbol l’edita en català. La Caputxeta dels suburbis innocentiana
viu als afores d’una gran ciutat; en un barri deteriorat als límits del qual,
com en moltes grans capitals, s’erigeix un d’aquests temples del capitalisme
desaforat que anomenem Centre Comercial. En aquest cas es diu “The Wood” (en
anglès) o “Il Bosco” (en italià). La Caputxeta l’ha de creuar per arribar a
casa de la seva àvia. Els camins que menen al bosc, i el bosc mateix, no són
pas paratge solitaris i silenciosos com els de la Caputxeta tradicional, sinó
carrers i carreteres atapeïdes de gent, cotxes, motos, graffitis, homeless,
cartells i tanques publicitàries, botigues, policia i llums de neó. I no per
això deixen de ser temibles i amenaçadors, és obvi. Tot està tan saturat d’imputs,
que la nena s’hi perd. Exactament igual que es perdia la caputxeta clàssica
entre arbres i vegetació. “El Bosc”, d’altra banda, la tempta. La sedueixen la
seva complexitat i el seu misteri. El Llop innocentià es presenta de cop i
volta per a orientar-la. Vesteix caçadora de pell negre, du ulleres de sol
fosques i té una moto de gran cilindrada. El llop l’acosta a casa de l’àvia un
vespre plujós i rúfol. Quan ja és nit fosca, la Caputxeta no ha tornat a casa i
la policia, alertada, arriba a la vella roulotte de l’àvia amb un desplegament
espectacular de pel·lícula d'acció. Arriba, però, massa tard: el Llop, ja amb
cara de llop, ha abandonat la modesta vivenda (imaginem una pensió de jubilació
ridícula) després de saciar el seu instint depredador.
Però
Innocenti, el savi, bonhomiós i reflexiu creador, dóna una segona oportunitat a
les seves criatures, que som també nosaltres, els oïdors de la història, que
ens veiem reflectits en la colla de nens que, a la primera pàgina de l’àlbum,
seuen en rotllana al voltant d’una àvia de joguina, una màquina més, que els
explica el conte un vespre de pluja. Tot ha de ser sempre un desastre? No tenen
cap oportunitat de sobreviure els més innocents? Sempre hem de ser les víctimes
de les crisis, de les operacions a gran escala dels grups de poder? Hem de
resignar-nos a patir sempre les conseqüències del capitalisme fal·laç i sense
escrúpols que tot ho corromp? L’autor permet que, per una vegada, tornem al
símil de la pel·lícula d’acció americana on ens havia situat la darrera
il·lustració i fa que esdevingui un happy end reconfortant: la
policia arriba a temps, rescata àvia i néta, i captura el llop. A l’escena s’hi
barregen periodistes de mitjans sensacionalistes, evidentment, com passa també
després d’una catàstrofe o d’un salvament. És el preu que hem de pagar per un
final feliç de pel·lícula.
Tots coneixem les il·lustracions d’Innocenti. El seu domini dels espais, el virtuosisme de les perspectives, els jocs d’il·luminació i el detallisme arrabassador amb el qual dibuixa el seu món. En aquest àlbum allibera les imatges de text, que adjunta dins de pastilles de color (grises i vermelles) en una decisió que pot ser discutible, però que a nivell visual la relacionem amb subtítols o en cartellet explicatius de pel·lícula de cinema mut. Tot és bigarrat, tot és horror a la buidor en homenatge al consum compulsiu de la nostra vida moderna. Consum d’objectes, de missatges, de publicitat. Consum d’opulència i de misèria. En aquest món que ens atordeix amb tants significants alhora, amb tants continguts, amb tantes obvietats, ens costa trobar espais de reflexió, estones per estar amb un familiar malalt. Innocenti opta per desvirtuar la realitat estrafent els noms de les coses (podem reconèixer paraules o marques com “Gileffe”, “Ben & Ton”, “Piat”?) però deixa clar que hi són (la tele, el facebook, la Coca-Cola, el Mcdonals, Mercedes Benz...). Coses i necessitats tan provocades com inútils que intenten, amb més aviat poca fortuna, disfressar la realitat dura i pura de la pobresa. Les deixalles (físiques i emocionals) que només la creativitat i la ficció (què, si no, és el final feliç d’aquesta Caputxeta?) poden pal·liar i obrir pas a una mica d’esperança.
Àngel
Burgas
