EL GEGANT NAN I EL NAN GEGANT

HOLZWARTH, Werner. El Gegant nan i el Nan gegant

Takatuka, 2024.

ISBN: 9788418821820

Quan algú neix al lloc equivocat o amb una diferència marcada, la vida no sempre és fàcil. Això és precisament el que els passa als dos protagonistes d’aquesta història: al país dels gegants hi neix un nan, i al país dels nans hi neix un gegant. Des del primer dia, tots dos pateixen el rebuig i la crueltat de la seva societat. Fins que un dia decideixen marxar, es troben i descobreixen que poden fer-se costat, perquè ningú no és mai «massa petit» ni «massa gran»: cadascú és com és.

El Gegant nan i el Nan gegant, il·lustrat pel català Roger Olmos, és una història de crítica social. El text de l’autor alemany pren la forma d’un conte popular, amb una estructura clàssica que no cau en la moralina, sinó que convida els lectors a reflexionar i debatre sobre temes tan actuals com la  convivència, l’assetjament, la mofa i l’acceptació de les diferències. Un dels recursos més destacats del text és el joc amb les vocals per recrear la parla peculiar de gegants i nans, que aporta humor i identitat pròpia a la narració.

En aquesta edició de l’editorial Takatuka, les il·lustracions originals de Barbara Nascimbeni han estat substituïdes per les de Roger Olmos, que aporten un to més grotesc, expressiu i colpidor.  Els seus personatges recorden tant les escultures de Johnson Tsang com els bebès hiperrealistes de Ron Mueck. L’efecte és tan captivador com inquietant i encaixa perfectament amb l’esperit de la història.

Cristina Correro -Faristol-

EL TOPO QUE QUERÍA SABER QUIÉN SE HABÍA HECHO AQUELLO EN SU CABEZA

HOLZWARTH, Werner. El Topo que quería saber quién se había hecho aquello en su cabeza

Alfaguara, 2002.

ISBN: 8420443352

Clàssic de la literatura moderna per nens, escrit fa més de vint anys. Premi Andersen l’any 2006. La història conquereix als nens per l’encert i la senzillesa de la seva proposta, però també pel caràcter del seu protagonista, el talp tan poc conformista que no para fins a saber qui li ha fet “allò” al cap.

“Allò” és una caca. Una monumental caca que li ocupa tot el cap. El talp descobreix aquest tocat un matí, al sortir del seu cau. Algú l’ha distingit d’aquesta manera, i desitja esbrinar qui ha estat tan irrespectuós. Però no té ni idea de com i per on començar la recerca. Per tractar de trobar-lo obre una investigació esgotadora, que consisteix en preguntar un per un a tots els animals que va trobant. Tots els animals demostren la seva innocència d’una manera simple i rotunda: llençant als nassos de l’improvisat detectiu una mostra suficient dels seus propis excrements, per treure’l del dubte.

Qualsevol persona que hagi explicat contes algun cop sabrà del divertiment dels petits en les qüestions escatològiques. El lector anirà descobrint les diferències que existeixen entre una diminuta caqueta de cabra o una enorme caca de cavall, per no parlar de l’emplastre que des del cel llencen les aus o de la pastositat pudent que expel·leixen els porcs i a l’acabar la lectura serà tot un expert en excrements animals. La identificació amb el lector que ha de pretendre tota història està aquí claríssima: es dirigeix a un receptor en ple procés de descobriment del seu propi cos o tal vegada estigui aprenent també –amb la dificultat que això comporta- on dimonis es fa “allò”. L’èxit per identificació amb el personatge i el tema està garantit. I el riure també. La història conté grans dosis de sentit de l’humor, però si ajudem una mica amb algunes entonacions a la pregunta repetitiva del talp i certes onomatopeies cada cop que apareix “allò”, el conte es convertirà en un dels predilectes dels lectors.

I com acaba la investigació? Resol el talp la incògnita?

Per descomptat, però com en tota bona història d’intriga, aquesta té també els seus especialistes. Es tracta de dos borinots verds, experts en l’anàlisi científic de tot tipus d’excrements, qui dictaminen a qui pertany el molest assumpte. I ho fan amb una precisió que recorda als més reputats investigadors de la ficció. En un tres i no res dictaminen que l’autor del crim sol pot ser un: Napoleó, el gos del Carnicer. Resolt el misteri, únicament falta el desenllaç, que es faci justícia. I això arriba quan el talp, amb la dignitat, la serietat i la diligència que l’ha caracteritzat durant tot el relat, li retorni a Napoleó “allò” que li va fer al cap. En aquest cas, sembla el més just. Sense triomfalismes. Però la venjança del talp és una merdeta minúscula al cap de l’enorme gos Napoleó. Malgrat això, poc importa: rematada la feina, el talp retorna al seu cau, més digne i crescut que mai.

Care Santos