BAUER, Jutta. Madrechillona. Ed. Lóguez, 2001.
ISBN: 84-89804-36-2
Madrechillona narra amb imatges i text minimalistes el esquarterament metafòric d’un pingüí quan de bon matí rep un fort crit per part de la seva mare.
El llibre, de petit format i edició acurada, està narrat en veu del petit pingüí, ja que l’autora ha volgut posar-se a la pell del nen i fer així més creïble la seva reacció interior davant del crit; i, també, perquè el lector infantil pot identificar-se millor amb el pingüí protagonista.
Text i imatge es complementen: si els separéssim, la història quedaria coixa, ja que el text omet aspectes que mostren les imatges. Per exemple, l’expressió dels rostres o l’arribada de la nit a l’última il·lustració –sense text -, amb la qual cosa deduïm que el conte dura un dia exacte.
El text explica els fets de manera concisa, mitjançant frases simples. Per la seva part, la il·lustració és també molt senzilla, gairebé buida, de colors apagats, i serveix per escenificar i complementar –com ja hem dit- allò que el text conta.
Resulta entranyable el retrobament de mare i fill, com la mare viatja cercant els bocins del seu fill i els va cosint per poder-lo finalment abraçar i restablir la seva relació a través del perdó, paraula màgica amb què es tanca el conte.
Molt sovint les mares perdem la paciència, ens enfurismem amb el nostre fill i acabem escridassant-lo. Tanmateix, gairebé mai tenim la capacitat de penediment, de reconèixer que potser no ha estat aquella la millor reacció i de ser generoses demanant disculpes.
No cal dir que l’abraçada final val la pena perquè els ulls d’angoixa i sobresalt del pingüí pintats a la primera pàgina esdevenen feliços i reconfortats a la última.
El llibre, de petit format i edició acurada, està narrat en veu del petit pingüí, ja que l’autora ha volgut posar-se a la pell del nen i fer així més creïble la seva reacció interior davant del crit; i, també, perquè el lector infantil pot identificar-se millor amb el pingüí protagonista.
Text i imatge es complementen: si els separéssim, la història quedaria coixa, ja que el text omet aspectes que mostren les imatges. Per exemple, l’expressió dels rostres o l’arribada de la nit a l’última il·lustració –sense text -, amb la qual cosa deduïm que el conte dura un dia exacte.
El text explica els fets de manera concisa, mitjançant frases simples. Per la seva part, la il·lustració és també molt senzilla, gairebé buida, de colors apagats, i serveix per escenificar i complementar –com ja hem dit- allò que el text conta.
Resulta entranyable el retrobament de mare i fill, com la mare viatja cercant els bocins del seu fill i els va cosint per poder-lo finalment abraçar i restablir la seva relació a través del perdó, paraula màgica amb què es tanca el conte.
Molt sovint les mares perdem la paciència, ens enfurismem amb el nostre fill i acabem escridassant-lo. Tanmateix, gairebé mai tenim la capacitat de penediment, de reconèixer que potser no ha estat aquella la millor reacció i de ser generoses demanant disculpes.
No cal dir que l’abraçada final val la pena perquè els ulls d’angoixa i sobresalt del pingüí pintats a la primera pàgina esdevenen feliços i reconfortats a la última.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada