dimecres, 16 de setembre del 2015

EL TOPO QUE QUERÍA SABER QUIÉN SE HABÍA HECHO AQUELLO EN SU CABEZA


HOLZWARTH, Werner. El Topo que quería saber quién se había hecho aquello en su cabeza
Alfaguara, 2002.
ISBN: 8420443352

Clàssic de la literatura moderna per nens, escrit fa més de vint anys. Premi Andersen l’any 2006. La història conquereix als nens per l’encert i la senzillesa de la seva proposta, però també pel caràcter del seu protagonista, el talp tan poc conformista que no para fins a saber qui li ha fet “allò” al cap.
“Allò” és una caca. Una monumental caca que li ocupa tot el cap. El talp descobreix aquest tocat un matí, al sortir del seu cau. Algú l’ha distingit d’aquesta manera, i desitja esbrinar qui ha estat tan irrespectuós. Però no té ni idea de com i per on començar la recerca. Per tractar de trobar-lo obre una investigació esgotadora, que consisteix en preguntar un per un a tots els animals que va trobant. Tots els animals demostren la seva innocència d’una manera simple i rotunda: llençant als nassos de l’improvisat detectiu una mostra suficient dels seus propis excrements, per treure’l del dubte.
Qualsevol persona que hagi explicat contes algun cop sabrà del divertiment dels petits en les qüestions escatològiques. El lector anirà descobrint les diferències que existeixen entre una diminuta caqueta de cabra o una enorme caca de cavall, per no parlar de l’emplastre que des del cel llencen les aus o de la pastositat pudent que expel·leixen els porcs i a l’acabar la lectura serà tot un expert en excrements animals. La identificació amb el lector que ha de pretendre tota història està aquí claríssima: es dirigeix a un receptor en ple procés de descobriment del seu propi cos o tal vegada estigui aprenent també –amb la dificultat que això comporta- on dimonis es fa “allò”. L’èxit per identificació amb el personatge i el tema està garantit. I el riure també. La història conté grans dosis de sentit de l’humor, però si ajudem una mica amb algunes entonacions a la pregunta repetitiva del talp i certes onomatopeies cada cop que apareix “allò”, el conte es convertirà en un dels predilectes dels lectors.
I com acaba la investigació? Resol el talp la incògnita?
Per descomptat, però com en tota bona història d’intriga, aquesta té també els seus especialistes. Es tracta de dos borinots verds, experts en l’anàlisi científic de tot tipus d’excrements, qui dictaminen a qui pertany el molest assumpte. I ho fan amb una precisió que recorda als més reputats investigadors de la ficció. En un tres i no res dictaminen que l’autor del crim sol pot ser un: Napoleó, el gos del Carnicer. Resolt el misteri, únicament falta el desenllaç, que es faci justícia. I això arriba quan el talp, amb la dignitat, la serietat i la diligència que l’ha caracteritzat durant tot el relat, li retorni a Napoleó “allò” que li va fer al cap. En aquest cas, sembla el més just. Sense triomfalismes. Però la venjança del talp és una merdeta minúscula al cap de l’enorme gos Napoleó. Malgrat això, poc importa: rematada la feina, el talp retorna al seu cau, més digne i crescut que mai.


Care Santos

dissabte, 14 de març del 2015

RECEPTES DE PLUJA I SUCRE


MANZANO, Eva. Receptes de pluja i sucre
Thule, 2014
ISBN: 9788492595457

M’agrada enamorar-me de la tendresa dels llibres. I per això no és fàcil a vegades de trobar-ne que et sedueixin. Parlo d’una tendresa que pot tenir connotacions ben diverses. Pot ser sensual, maternal, pot esbossar-te un somriure, despertar-te ganes d’una carícia… Entre aquests llibres, n’hi ha alguns que, a més, em sedueixen per la seva gràfica. Alguns estan destinats a públics infantils, com el que us comentaré avui -o no-, altres a adults que no defugen una bona història plena de fantasia. Però sigui com sigui, és impossible que deixin indiferent algú que no tingui por de de deixar-se seduir i enamorar per l’art.
Receptes de pluja i sucre és una d’aquestes petites joies que a cada pàgina que fulleges t’arranca un somriure. Només el títol és ja d’una poètica extraordinària.
“Quan era petita, vaig llegir
un llibre de grans que deia
que podies menjar-te la
vida a cullerades.
Aquest llibre de receptes
serveix per endolcir
les emocions que ens
acompanyen cada dia,
i per comprendre que
la imaginació és un
ingredient imprescindible.”
Menjar-se la vida a cullerades, endolcir les emocions, la imaginació com a ingredient imprescindible del viure… Ho subscric tot! I no em digueu que no promet un llibre que comença amb aquesta declaració de principis?
Ens ofereix receptes per a tot tipus d’emocions: por, empatia, estima, felicitat, enveja, respecte, paciència…, acompanyades d’una historieta introductòria i un dibuix a tota pàgina.
Receptes com aquesta per deixar d’estar trist:
1. Sucre, farina, ous. I mig somriure de gat
2. Música de circ
3. Quatre rialles de hiena; si no les trobes, pots intentar riure tu mateix
4. 100g de pessigolles en un peu
5. Enfornar durant 30 minuts
6. Menjar pastís amb més gent, damunt d’un arbre
En fi, es tracta d’una petita delícia que dóna gust de tenir entre els dits… Ens posem a la cuina de les emocions?


EL MONSTRE DE COLORS

LLENAS, Anna. El monstre de colors
Ed. Flamboyant, 2a edició, 2013
ISBN: 9788493987787

Un monstre és el protagonista d'aquest conte, un monstre molt especial que no fa por. Aquest monstre té un problema, no sap què li passa, està confós i atabalat: no sap si està content, trist, enfadat, nerviós,... s'ha fet un embolic amb les seves emocions i ara li toca desfer aquest embolic ja que totes les emocions barrejades no funcionen bé. 
Una nena amiga li ajudarà a classificar les seves emocions en pots, identificant cada sentiment amb un color: el groc del sol per l'alegria, el blau del mar per la tristesa,  el vermell del foc per la ràbia, el negre de la por i el verd dels arbres per la calma. Però a l’arribar al final del conte descobrim el problema real del monstre: està enamorat! I aquí apareix el rosa de l’amor.

És un conte ideal per treballar les emocions i els colors, de manera tendra i fresca. Les il·lustracions de l’autora resulten molt divertides, la tècnica del collage amb cartró li dóna un aire molt atractiu i proper al petit lector.

divendres, 21 de febrer del 2014

RATPENATS A LA BIBLIOTECA

LIES, Brian. Ratpenats a la biblioteca
Joventut, 2a edició, 2012
ISBN: 9788426137265

Quan arriba la nit i els ratpenats ja han dormit, menjat i jugat a vegades s’avorreixen. Per sort, de tant en tant, algú es deixa la finestra de la biblioteca oberta i llavors se sent un crit que convoca a tota la colla: -“L’avorriment ja té cura, aquesta nit hi ha lectura”- i tots plegats entren cap dins. Els més grans van directes als seus llibres preferits i els més joves juguen i ho exploren tot mentre esperen l’hora del conte. En aquest moment màgic s’endinsen en les històries i tan bocabadats estan que no s'adonen que es fa de dia i han de marxar corrents, amb l’esperança que aviat soni de nou l’alerta de què la biblioteca és oberta. El text, molt graciós, està escrit en rima i les il·lustracions estan plenes de detalls i cal mirar-les una i altra vegada per copsar-los.
Cal observar les il·lustracions amb detall: què fan els ratpenats, les seves postures per llegir i escoltar contes, el petit ratpenat amb braçals grocs, els angles des d’on fa els dibuixos l’autor, els personatges inspirats en contes coneguts... Hi reconeixerem el gat amb botes, la Dorothy del màgic d’Oz, el soldat de plom, l’Aladí i el geni de la llàntia, el rei Artús amb la seva espasa, la Caputxeta, l’Alícia del país de les meravelles, el conill Perico de Beatrix Potter... Aquest és un conte sobre l’amor a la lectura i a les biblioteques. L’autor en té dos més amb els ratpenats com a protagonistes. 
Podeu fer una ullada al seu web http://www.brianlies.com

La comunitat de ratpenats de Riverside (Illinois) sempre està pendent de les finestres de la biblioteca pública. Quan els bibliotecaris, per oblit, en deixen alguna d’oberta, esperen que arribi la nit. Amb la biblioteca ja buida, entraran volant al crit de: L’avorriment ja té cura: aquesta nit hi ha lectura!!! Els ratpenats grans van directament als llibres dels seus temes i autors preferits; els petits escolten atents l’hora del conte, juguen o fan entremaliadures. Tots passen una gran vetllada a la biblioteca, apurant la lectura fins als últims minuts abans no surti el sol. Ratpenats a la biblioteca és un conte molt bonic, escrit i il·lustrat per Brian Lies. Després de Ratpenats a la platja (2006), és el seu segon àlbum amb ratpenats protagonistes. En aquesta ocasió, Lies fa un homenatge a la biblioteca pública de Riverside, el poble on estiuejava de nen. Els dibuixos reprodueixen fidelment l’edifici de debò, el mateix que visitava algunes tardes acompanyat pel seu avi. A part de dibuixar uns ratpenats entranyables i simpàtics, m’agraden especialment els interiors, els angles des dels quals agafa la imatge o la manera de col·locar els llibres. Tot a vol d’ocell o gairebé sempre capgirat, tal i com ho veuria un ratpenat. Però també m’agrada molt la força amb que transmet l’emoció, la curiositat, la imaginació i, en definitiva, l’amor per la lectura. A les rates de biblioteca els ha sortit competència.

dimecres, 19 de febrer del 2014

LA CAPUTXETA VERMELLA

FRISCH, Aaron. La caputxeta vermella
Símbol Editors,  2013
ISBN 9788415315131

Roberto Innocenti em va parlar de la seva Caputxeta en la seva darrera visita a Barcelona, però fou a Saarbrücken (Alemanya) on vam coincidir en la Fira del Llibre el 2011, que me la va mostrar. Jo li vaig demanar en quin estat es trobava el seu “cappuccetto rosso”, i ell, un home alt, gros i bonhomiós, em va dir que ja l’havia acabat i que es delia per mostrar-nos-la a l’Ignasi Blanch i a mi. Vam demanar a la recepcionista de l’hotel Domicil Leidinger si ens podia deixar un ordinador i allí mateix, en una oficina de l’establiment, Innocenti, com un nen amb joguina nova, va disposar el seu pen drive a l’aparell. “La meva Caputxeta dels suburbis!”, la va presentar. Ara, ja en format àlbum, Símbol l’edita en català. La Caputxeta dels suburbis innocentiana viu als afores d’una gran ciutat; en un barri deteriorat als límits del qual, com en moltes grans capitals, s’erigeix un d’aquests temples del capitalisme desaforat que anomenem Centre Comercial. En aquest cas es diu “The Wood” (en anglès) o “Il Bosco” (en italià). La Caputxeta l’ha de creuar per arribar a casa de la seva àvia. Els camins que menen al bosc, i el bosc mateix, no són pas paratge solitaris i silenciosos com els de la Caputxeta tradicional, sinó carrers i carreteres atapeïdes de gent, cotxes, motos, graffitis, homeless, cartells i tanques publicitàries, botigues, policia i llums de neó. I no per això deixen de ser temibles i amenaçadors, és obvi. Tot està tan saturat d’imputs, que la nena s’hi perd. Exactament igual que es perdia la caputxeta clàssica entre arbres i vegetació. “El Bosc”, d’altra banda, la tempta. La sedueixen la seva complexitat i el seu misteri. El Llop innocentià es presenta de cop i volta per a orientar-la. Vesteix caçadora de pell negre, du ulleres de sol fosques i té una moto de gran cilindrada. El llop l’acosta a casa de l’àvia un vespre plujós i rúfol. Quan ja és nit fosca, la Caputxeta no ha tornat a casa i la policia, alertada, arriba a la vella roulotte de l’àvia amb un desplegament espectacular de pel·lícula d'acció. Arriba, però, massa tard: el Llop, ja amb cara de llop, ha abandonat la modesta vivenda (imaginem una pensió de jubilació ridícula) després de saciar el seu instint depredador.


Però Innocenti, el savi, bonhomiós i reflexiu creador, dóna una segona oportunitat a les seves criatures, que som també nosaltres, els oïdors de la història, que ens veiem reflectits en la colla de nens que, a la primera pàgina de l’àlbum, seuen en rotllana al voltant d’una àvia de joguina, una màquina més, que els explica el conte un vespre de pluja. Tot ha de ser sempre un desastre? No tenen cap oportunitat de sobreviure els més innocents? Sempre hem de ser les víctimes de les crisis, de les operacions a gran escala dels grups de poder? Hem de resignar-nos a patir sempre les conseqüències del capitalisme fal·laç i sense escrúpols que tot ho corromp? L’autor permet que, per una vegada, tornem al símil de la pel·lícula d’acció americana on ens havia situat la darrera il·lustració i fa que esdevingui un happy end reconfortant: la policia arriba a temps, rescata àvia i néta, i captura el llop. A l’escena s’hi barregen periodistes de mitjans sensacionalistes, evidentment, com passa també després d’una catàstrofe o d’un salvament. És el preu que hem de pagar per un final feliç de pel·lícula.

Tots coneixem les il·lustracions d’Innocenti. El seu domini dels espais, el virtuosisme de les perspectives, els jocs d’il·luminació i el detallisme arrabassador amb el qual dibuixa el seu món. En aquest àlbum allibera les imatges de text, que adjunta dins de pastilles de color (grises i vermelles) en una decisió que pot ser discutible, però que a nivell visual la relacionem amb subtítols o en cartellet explicatius de pel·lícula de cinema mut. Tot és bigarrat, tot és horror a la buidor en homenatge al consum compulsiu de la nostra vida moderna. Consum d’objectes, de missatges, de publicitat. Consum d’opulència i de misèria. En aquest món que ens atordeix amb tants significants alhora, amb tants continguts, amb tantes obvietats, ens costa trobar espais de reflexió, estones per estar amb un familiar malalt. Innocenti opta per desvirtuar la realitat estrafent els noms de les coses (podem reconèixer paraules o marques com “Gileffe”, “Ben & Ton”, “Piat”?) però deixa clar que hi són (la tele, el facebook, la Coca-Cola, el Mcdonals, Mercedes Benz...). Coses i necessitats tan provocades com inútils que intenten, amb més aviat poca fortuna, disfressar la realitat dura i pura de la pobresa. Les deixalles (físiques i emocionals) que només la creativitat i la ficció (què, si no, és el final feliç d’aquesta Caputxeta?) poden pal·liar i obrir pas a una mica d’esperança.

Àngel Burgas


DIMITRI



PRATS, Joan de Déu. Dimitri 
Baula, 2009
ISBN 9788447919734

En Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però com tots els titelles, necessita del seu amo per fer tots els seus moviments: no és capaç de decidir per si sol, ni tampoc no ho ha intentat mai. Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna gens l’obscuritat del bagul on descansa dia rere dia.
Fins que un dia el titellaire decideix afegir un fil més a en Dimitri, just al pit, por poder-lo dominar encara millor: a partir d’aquell moment, la situació començarà a canviar.
Es poden trobar dues històries diferents: la del titella i la del titellaire. La història s’inicia amb en Dimitri a punt de començar la funció. El narrador (extern) explica el seu dia a dia entre camerinos i bastidors, una història trista; un personatge que no enyora la llibertat, senzillament perquè mai no l’ha coneguda. De sobte, però, el titellaire pensa que en Dimitri encara no fa prou els moviments que ell voldria. Així que decideix clavar-li un altre fil al pit, per tenir-lo més sotmès.
Aquest fil fa que en Dimitri obri els ulls i descobreixi el món real. A partir d’aquest moment la seva vida farà un gir inesperat: buscarà la llibertat i, finalment, l’aconseguirà.
El protagonista d’aquesta història és un titella acostumat a fer sempre el que vol el seu titellaire. Mai no s’ha plantejat que la situació pugui ser diferent, fins que per casualitat, descobreix que pot tenir sentiments. Tot i la inseguretat i la incertesa, decideix tirar endavant i ser lliure.
Mentre està en captivitat el veiem només a bocins: la il·lustradora en mostra fragments (els ulls, un tros de cara, una cama) i quan el mostra sencer, està encorbat, capcot (en una actitud de submissió). No el veiem de cos sencer i amb el cap alt fins que aconsegueix ésser lliure.
Podríem relacionar-lo amb certes situacions que es donen a la vida real: persones que són sotmeses per altres i que no en són conscients; altres que els van oprimint cada dia més, fins que la opressió és tan forta (el fil del pit del Dimitri) que fan que obrin els ulls i descobreixin, per primer cop, la realitat; persones que es mouen per la vida sense sentir-se “vius”...

Crítica de Mònica Badia i Cecília Lladó

dijous, 13 de febrer del 2014

EL SOMNI D'EN MATEU


LIONNI, Leo. El somni d'en Mateu
Kalandraka, 2013
ISBN 9788415170266

Aquest àlbum il·lustrat suposa un ítem més d’una llista de més de 40 llibres escrits per un dels més prestigiosos autors de literatura infantil, àmpliament reconegut per la crítica especialitzada. Alguns dels àlbums de Leo Lionni ja són clàssics de la literatura infantil: Frederick, Neda-que-neda o El petit Blau i el petit Groc. L'art és un aparador de coneixement i de cultura del món sencer, és també una expressió de creativitat i llibertat i un camí per transformar la realitat. Precisament d’això ens parla aquesta història, més concretament ens narra la primera visita a un museu, visita que canvia la vida d'en Mateu i li serveix per enfocar les seves aspiracions: de viure en unes golfes humils, passarà a viatjar i exposar les seves obres d'art a sales de prestigi internacional.
Leo Lionni, un dels precursors del que avui dia anomenem àlbum il·lustrat, va demostrar al llarg de la seva producció literària un domini excepcional a l’hora de transmetre emocions amb la seva obra. La gran influència que va tenir l’art en la seva vida des de ben petit (la seva mare va ser cantant d'òpera i el seu oncle Piet, un gran aficionat a la pintura), va deixar empremta en els seus llibres: sense anar més lluny, en l’inoblidable Frederick ens va apropar a la poesia amb exquisida sensibilitat. En aquest títol trobem una fórmula similar a la emprada en aquell títol, però aquesta vegada l’autor ens convida a descobrir alguns estils artístics: el classicisme dels retrats històrics, les natures mortes i les avantguardes pictòriques com ara l'impressionisme, el cubisme o el surrealisme.
El somni d’en Mateu és un d’aquells àlbums que agrada recomanar, perquè acompleix la funció bàsica dels contes narrant-nos una història, però a més a més, ens permet iniciar als nens i nenes en l'art i en la interpretació de les formes i dels colors, disciplines imprescindibles per a formar persones amb llibertat de pensament i vida, una educació plena d’estímuls, d’experiències i sabers ajuda molt en aquesta tasca i àlbums il·lustrats com aquest haurien de ser indispensables a totes les escoles, doncs a través d'una història propera i plena de fantasia i, amb unes il·lustracions descriptives de gran riquesa cromàtica fetes amb la tècnica del collage l'autor comparteix amb els lectors les seves dues grans passions: l'art i la música.

Llibreria Al·lots



dijous, 31 d’octubre del 2013

UN GORIL·LA


BROWNE, Anthony. Un goril·la
Ed. Hipòtesi, 2012
ISBN: 9788415170198

Un goril·la, dos orangutans, tres ximpanzés… i molts més primats. Un àlbum il·lustrat de gran tamany amb imatges de gran realisme i profusió de color. L’Anthony Browne ens ensenya a comptar fins a deu i ens ofereix un final sorprenent, per reflexionar.
Aquest àlbum per a prelectors i primers lectors és una bona manera d'apropar-se a les xifres i als animals, més concretament als primats. Anthony Browne representa tants individus com xifres representades hi apareixen. Són dibuixos realistes i detallistes, en els que hi destaca l'ús del color i l'expressivitat dels simis, que transmeten afabilitat, dolçor, picaresca, timidesa... En mirar els seus rostres, s'endevinen gestos i actituds propis de les persones.
L'obra conté una segona lectura: com molts altres animals, els primats també tenen sentiments. I malgrat que, evolutivament són els parents més propers als humans, la supervivència d'algunes espècies està en perill. L'autor i il·lustrador s'implica directament en la difusió d'aquest missatge, amb un autoretrat seu seguit d'una ‘foto’ antropològica que reflexa la diversitat de races i cultures de tot el món, com si fos un mirall a on qualsevol lector/a pot veure's retractat/da.

UN LLIBRE



TULLET, Hervé. Un llibre
Ed. Cruïlla, 2013
ISBN: 978-84-66126281

En l’època dels i-pods, els i-phones i els i-pads, els e-books, els laptops i els tablets, sembla com si l’Hervé Tullet hagués pensat “Ah, sí? Ara veureu...” i s’hagués disposat a demostrar com d’interactiu pot ser un llibre dels de sempre, dels de tota la vida, fet de cartró, paper i tinta, i a més utilitzant recursos gràfics tant senzills com unes quantes rodones de colors.
És impossible obrir-lo i resistir-se a escoltar la veu que des de les seves pàgines ens convida a fregar, picar, sacsejar, fer palmes o bufar l’objecte que tenim entre les mans, i veure com reacciona. Amb un recurs ben senzill, l’autor ha aconseguit fer... màgia! I, per si fos poc, a més hi trobaran el valor pedagògic de treballar els colors, els números, la lateralitat, el tamany.

Llibreria Al·lots

A la biblioteca trobareu més llibres interessants d'aquest autor per gaudir-los amb les vostres fills.

En aquest vídeo veureu l'autor explicant el seu llibre



dimecres, 30 d’octubre del 2013

ALÍCIA I EL PAÍS DE MERAVELLES

BURGAS, Àngel; BLANCH, Ignasi. Alícia i el país de meravelles  
La Galera, 2007
ISBN: 978-84-24625504

Caram! D’això se’n diu una senyora adaptació! Acurat en tots els seus aspectes: llenguatge, imatge, maquetació, enquadernació, guardes, aquest llibre mereix una ovació. Si normalment la rutina ens té habituats al fet que una adaptació sigui un resum de l’obra original, amb el resultat que sovint només n’és un pàl·lid retrat, en aquest cas Burgas ha tingut l’habilitat d’adoptar un doble pla on conflueixen l’origen de la sempre difícil obra de Lewis Carroll, donant protagonisme al doctor Dodgson i a la seva petita amiga Alicia Liddell, per tal que entre tots dos s’estableixi un diàleg sobre les peripècies de l’altra Alícia, la fictícia, que constitueixen la segona trama del relat.
Si a més hi afegim la bellesa, la delicadesa i la sensibilitat de les esplèndides il·lustracions bicolors d’Ignasi Blanch, s’obté una obra rodona, tant en la forma com en el fons. I encara més, la lectura d’aquest diguem-ne àlbum, empeny el lector a no renunciar a la lectura de l’obra original, quan en sigui el temps, cosa que sovint passa amb altres adaptacions que provoquen que el lector tingui la nociva impressió que «aquella història ja la sap»...
Crítica de Teresa Duran

“Cal celebrar que La Galera editi, amb tanta cura, un àlbum que pot ser una primera aproximació a l’obra de Lewis Carroll (...) Burgas, un autor que és conegut més aviat per les seves novel·les juvenils, troba aquí les paraules justes per teixir un text concís però alhora dens, que recorda que les dues Alícies es deuen l’una a l’altra, com narrador i oient, i com a autor i lector. Si es parla de la imatge, el llibre arriba enmig d’un procés de canvi de l’il·lustrador, que gràcies a un traç més lliure i l’ús del bitò, ha aconseguit guanyar en moviment i elegància. De fet, sols amb la imatge de la coberta, Blanch ja ha fet que molts lectors incorporin la seva Alícia a la galeria de personatges que formen l’imaginari col·lectiu.”
Crítica de Glòria Gorchs
“D’una manera quasi perfecta i concisa, el text uneix la gènesi amb els principals fets i personatges de la novel·la, tot deixant anar fils suggeridors que parteixen de l’obra i conviden a la reflexió sobre l’absurd de la vida, sobre el fet de fer-se gran, sobre les actituds humanes... El text, la il·lustració (en blanc i negre) i tots els elements del llibre, des de la coberta a les guardes, s’uneixen d’una manera precisa i quasi perfecta per explicar-nos una història que flueix d’una forma poètica i natural”.


Crítica de Pep Molist