LIONNI,
Leo. Pequeño azul y pequeño amarillo
Kalandraka,
2012
ISBN 8496388255
Dos
petits colors es fonen en una abraçada sense adonar-se’n que es converteixen en
un nou color, cosa que fa que ningú no els reconegui. El plor els torna a la
seva forma original, cosa que celebren i comparteixen amb tots els seus amics.
És així com a partir de llavors, jugaran a crear noves games cromàtiques.
Sota
l’aparent senzillesa d’aquest relat, hi ha una història en què s’enalteixen
l’amistat, la innocència i la identitat.
Aquest
va ser el primer àlbum creat per l’autor, l’any 1959. Lionni no tenia formació
artística, provenia del món de l’economia i de la publicitat.
El
naixement d’El Petit Blau i Petit Groc va ser totalment fortuït: un llarg
viatge amb tren amb els seus néts, uns paperets de colors, i molta imaginació.
Amb els anys s’ha convertit en un clàssic, com molts altres del mateix autor (Frederick,
Neda que neda...).
El
títol ja ens dóna una pista sobre la naturalesa d’aquests dos “protagonistes”:
estan escrits començant amb lletra majúscula, com si es tractés d’un
nom propi, la qual cosa ens fa pensar que aquestes dues taques de colors
prendran una identitat de “persones”. L’adjectiu “petit” ja ens dóna una pista
sobre l’edat dels protagonistes. A la coberta anterior es presenten fonent-se
en una abraçada, enllaçats, tant que fins i tot barregen els seus colors. Ens
pot permetre fer hipòtesis sobre la trama de la història a través de preguntes:
“Com és que s’ajunten?” “Per què aquest tros del mig és de color verd?”.
L’autor
fa servir el collage amb imatges abstractes: les taques de colors, de formes
irregulars (no són mai idèntiques) representen els personatges, prenen vida. En
un principi Lionni va idear la història amb papers de colors, ara en el disseny
del conte s’utilitza l’ordinador. Es tracta d’un tipus d’il·lustració que en el
moment que va sorgir, era molt innovadora: cal interpretar, donar sentit als
colors, a les formes, a la distribució de l’espai. La imatge no ens evoca la
realitat, sinó que cal imaginar-la, intuir-la.
Quan
l’autor vol transmetre la idea d’ordre, de recolliment, col·loca les taques
dins d’una altra de més gran: una taca arrodonida en el cas de les cases dels
protagonistes, una de rectangular, fons negre i molt arrenglerades les
taques dins d’ella, en el cas de l’escola.
Quan
hi ha diversió, desordre, disbauxa, les taques estan escampades per la pàgina.
Quan
vol representar moviment, el recorregut del Blau buscant el seu amic, ho fa
desplaçant la taca de l’esquerra cap a la dreta, i anant cap a la pàgina
següent, utilitzant vàries pàgines i convidant així el lector a passar pàgina
per continuar la cerca. En un moment donat canvia el color de fons, del blanc
al negre i al vermell: potser el petit Blau comença a estar angoixat? Potser té
por?
Quan
el veu de lluny el petit Blau està entrant per la vora esquerra de la pàgina i
el veu, resplendent, al bell mig: ha arribat a la seva fita, trobar el seu
amic.
El
joc amb la barreja de colors és l’esperit de l’obra: dels colors bàsics blau i
groc al verd, quan es fonen en una abraçada, i després la separació un altre
cop i el retorn als colors inicials. Els colors també representen la
diferència: els amics són taques de diferents colors, no n’hi ha cap d’igual.
Crítica Mònica Badia i Cecília Lladó
