Libros del zorro rojo, 2023.
ISBN: 9788412635324
Després de Migrants (Premi Llibreter 2020), Issa Watanabe (Lima, 1980) publica Kintsugi, un llibre on manté la mateixa tècnica i el to intimista, i fins i tot un personatge: el conillet que mor a Migrants, que ara és protagonista. Amb aquesta obra, que va guanyar el premi a millor llibre de ficció dels Bologna Ragazzi de 2024, Watanabe culmina una recerca personal de fa més de deu anys, quan arran de la mort del seu pare l’autora rep alguns dels seus objectes personals. La resignificació dels objectes que ens sobreviuen commou l’autora i comença a dibuixar-los. Els pinta amb llapis aquarel·lables, però sense mullar, per aconseguir més força de color i textura, els retalla i els manipula sobre un fons negre digital.
Anys després, a partir d’un fet traumàtic personal, tots aquells esbossos i objectes dibuixats amb els anys prenen forma en Kintsugi, un llibre sense mots, però amb un títol i un poema final d’Emily Dickinson que ens donen pistes de la simbologia d’aquest viatge iniciàtic. Podem sumar-hi també altres textos que Watanabe cita en les seves entrevistes, fàcilment reconeixibles en les pàgines de Kintsugi: La tristeza de las cosas de María José Ferrada, Carta a una señorita en París de Julio Cortázar, Un gat en un pis buit de Wislawa Szymborska, i, sobretot, Una nena estira les estovalles, també de la poeta polonesa.
El títol Kintsugi, com explica l’editorial, fa referència a «l’art japonès de restaurar una peça de ceràmica trencada tot unint els fragments amb una barreja de resina i metalls nobles. Així neix un objecte nou, únic i irrepetible, les fractures del qual expliquen una història». I és a través d’un conillet a qui, de cop i volta, la vida se li esquerda que Watanabe ens parla d’acceptar la fragilitat i entomar la pèrdua, la caiguda i la curació.
L’autora insisteix que el seu llibre vol ser tan sols un disparador de converses, prou obert per deixar espai als lectors, i que el seu procés de treball és la recerca intuïtiva per explicar-se coses, buscant respostes, més que no pas un guió pensat i elaborat. Aquest fet em sembla molt important i aclaridor, perquè em fa pensar que els seus llibres demanen una lectura més propera a la poesia que no pas a la narrativitat de l’àlbum. També crec que és interessant recordar que, malgrat narrar des del silenci, Watanabe deixa clar que això no vol dir que el seu llibre sigui silenciós, tot al contrari. No sentiu el soroll de la trencadissa?
Glòria Gorchs -Faristol-
