LA CAPUTXETA VERMELLA

FRISCH, Aaron. La caputxeta vermella

Símbol Editors,  2013

ISBN 9788415315131

Roberto Innocenti em va parlar de la seva Caputxeta en la seva darrera visita a Barcelona, però fou a Saarbrücken (Alemanya) on vam coincidir en la Fira del Llibre el 2011, que me la va mostrar. Jo li vaig demanar en quin estat es trobava el seu “cappuccetto rosso”, i ell, un home alt, gros i bonhomiós, em va dir que ja l’havia acabat i que es delia per mostrar-nos-la a l’Ignasi Blanch i a mi. Vam demanar a la recepcionista de l’hotel Domicil Leidinger si ens podia deixar un ordinador i allí mateix, en una oficina de l’establiment, Innocenti, com un nen amb joguina nova, va disposar el seu pen drive a l’aparell. “La meva Caputxeta dels suburbis!”, la va presentar. Ara, ja en format àlbum, Símbol l’edita en català. La Caputxeta dels suburbis innocentiana viu als afores d’una gran ciutat; en un barri deteriorat als límits del qual, com en moltes grans capitals, s’erigeix un d’aquests temples del capitalisme desaforat que anomenem Centre Comercial. En aquest cas es diu “The Wood” (en anglès) o “Il Bosco” (en italià). La Caputxeta l’ha de creuar per arribar a casa de la seva àvia. Els camins que menen al bosc, i el bosc mateix, no són pas paratge solitaris i silenciosos com els de la Caputxeta tradicional, sinó carrers i carreteres atapeïdes de gent, cotxes, motos, graffitis, homeless, cartells i tanques publicitàries, botigues, policia i llums de neó. I no per això deixen de ser temibles i amenaçadors, és obvi. Tot està tan saturat d’imputs, que la nena s’hi perd. Exactament igual que es perdia la caputxeta clàssica entre arbres i vegetació. “El Bosc”, d’altra banda, la tempta. La sedueixen la seva complexitat i el seu misteri. El Llop innocentià es presenta de cop i volta per a orientar-la. Vesteix caçadora de pell negre, du ulleres de sol fosques i té una moto de gran cilindrada. El llop l’acosta a casa de l’àvia un vespre plujós i rúfol. Quan ja és nit fosca, la Caputxeta no ha tornat a casa i la policia, alertada, arriba a la vella roulotte de l’àvia amb un desplegament espectacular de pel·lícula d'acció. Arriba, però, massa tard: el Llop, ja amb cara de llop, ha abandonat la modesta vivenda (imaginem una pensió de jubilació ridícula) després de saciar el seu instint depredador.

Però Innocenti, el savi, bonhomiós i reflexiu creador, dóna una segona oportunitat a les seves criatures, que som també nosaltres, els oïdors de la història, que ens veiem reflectits en la colla de nens que, a la primera pàgina de l’àlbum, seuen en rotllana al voltant d’una àvia de joguina, una màquina més, que els explica el conte un vespre de pluja. Tot ha de ser sempre un desastre? No tenen cap oportunitat de sobreviure els més innocents? Sempre hem de ser les víctimes de les crisis, de les operacions a gran escala dels grups de poder? Hem de resignar-nos a patir sempre les conseqüències del capitalisme fal·laç i sense escrúpols que tot ho corromp? L’autor permet que, per una vegada, tornem al símil de la pel·lícula d’acció americana on ens havia situat la darrera il·lustració i fa que esdevingui un happy end reconfortant: la policia arriba a temps, rescata àvia i néta, i captura el llop. A l’escena s’hi barregen periodistes de mitjans sensacionalistes, evidentment, com passa també després d’una catàstrofe o d’un salvament. És el preu que hem de pagar per un final feliç de pel·lícula.

Tots coneixem les il·lustracions d’Innocenti. El seu domini dels espais, el virtuosisme de les perspectives, els jocs d’il·luminació i el detallisme arrabassador amb el qual dibuixa el seu món. En aquest àlbum allibera les imatges de text, que adjunta dins de pastilles de color (grises i vermelles) en una decisió que pot ser discutible, però que a nivell visual la relacionem amb subtítols o en cartellet explicatius de pel·lícula de cinema mut. Tot és bigarrat, tot és horror a la buidor en homenatge al consum compulsiu de la nostra vida moderna. Consum d’objectes, de missatges, de publicitat. Consum d’opulència i de misèria. En aquest món que ens atordeix amb tants significants alhora, amb tants continguts, amb tantes obvietats, ens costa trobar espais de reflexió, estones per estar amb un familiar malalt. Innocenti opta per desvirtuar la realitat estrafent els noms de les coses (podem reconèixer paraules o marques com “Gileffe”, “Ben & Ton”, “Piat”?) però deixa clar que hi són (la tele, el facebook, la Coca-Cola, el Mcdonals, Mercedes Benz...). Coses i necessitats tan provocades com inútils que intenten, amb més aviat poca fortuna, disfressar la realitat dura i pura de la pobresa. Les deixalles (físiques i emocionals) que només la creativitat i la ficció (què, si no, és el final feliç d’aquesta Caputxeta?) poden pal·liar i obrir pas a una mica d’esperança.

Àngel Burgas

http://llibresalrepla.blogspot.com