PRATS, Joan de Déu. Dimitri
Baula, 2009
ISBN 9788447919734
En Dimitri és un titella. Uns fils li
mouen el cos de manera graciosa. Però com tots els titelles, necessita del
seu amo per fer tots els seus moviments: no és capaç de decidir per si
sol, ni tampoc no ho ha intentat mai. Les seves actuacions no li fan
ni fred ni calor. No l’amoïna gens l’obscuritat del bagul on descansa dia
rere dia.
Fins que un dia el titellaire
decideix afegir un fil més a en Dimitri, just al pit, por poder-lo dominar
encara millor: a partir d’aquell moment, la situació començarà a canviar.
Es poden trobar dues històries
diferents: la del titella i la del titellaire. La història s’inicia
amb en Dimitri a punt de començar la funció. El narrador (extern) explica
el seu dia a dia entre camerinos i bastidors, una història trista; un
personatge que no enyora la llibertat, senzillament perquè mai no l’ha
coneguda. De sobte, però, el titellaire pensa que en Dimitri encara no fa
prou els moviments que ell voldria. Així que decideix clavar-li un altre
fil al pit, per tenir-lo més sotmès.
Aquest fil fa que en Dimitri obri els
ulls i descobreixi el món real. A partir d’aquest moment la seva vida farà
un gir inesperat: buscarà la llibertat i, finalment, l’aconseguirà.
El protagonista d’aquesta història és
un titella acostumat a fer sempre el que vol el seu titellaire. Mai no
s’ha plantejat que la situació pugui ser diferent, fins que per
casualitat, descobreix que pot tenir sentiments. Tot i la inseguretat i la
incertesa, decideix tirar endavant i ser lliure.
Mentre està en captivitat el veiem
només a bocins: la il·lustradora en mostra fragments (els ulls, un tros de
cara, una cama) i quan el mostra sencer, està encorbat, capcot (en una actitud
de submissió). No el veiem de cos sencer i amb el cap alt fins que aconsegueix
ésser lliure.
Podríem relacionar-lo amb certes
situacions que es donen a la vida real: persones que són sotmeses per
altres i que no en són conscients; altres que els van oprimint cada dia
més, fins que la opressió és tan forta (el fil del pit del Dimitri) que
fan que obrin els ulls i descobreixin, per primer cop, la realitat;
persones que es mouen per la vida sense sentir-se “vius”...
Crítica de Mònica Badia i Cecília Lladó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada