dimecres, 19 de febrer del 2014

DIMITRI



PRATS, Joan de Déu. Dimitri 
Baula, 2009
ISBN 9788447919734

En Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però com tots els titelles, necessita del seu amo per fer tots els seus moviments: no és capaç de decidir per si sol, ni tampoc no ho ha intentat mai. Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna gens l’obscuritat del bagul on descansa dia rere dia.
Fins que un dia el titellaire decideix afegir un fil més a en Dimitri, just al pit, por poder-lo dominar encara millor: a partir d’aquell moment, la situació començarà a canviar.
Es poden trobar dues històries diferents: la del titella i la del titellaire. La història s’inicia amb en Dimitri a punt de començar la funció. El narrador (extern) explica el seu dia a dia entre camerinos i bastidors, una història trista; un personatge que no enyora la llibertat, senzillament perquè mai no l’ha coneguda. De sobte, però, el titellaire pensa que en Dimitri encara no fa prou els moviments que ell voldria. Així que decideix clavar-li un altre fil al pit, per tenir-lo més sotmès.
Aquest fil fa que en Dimitri obri els ulls i descobreixi el món real. A partir d’aquest moment la seva vida farà un gir inesperat: buscarà la llibertat i, finalment, l’aconseguirà.
El protagonista d’aquesta història és un titella acostumat a fer sempre el que vol el seu titellaire. Mai no s’ha plantejat que la situació pugui ser diferent, fins que per casualitat, descobreix que pot tenir sentiments. Tot i la inseguretat i la incertesa, decideix tirar endavant i ser lliure.
Mentre està en captivitat el veiem només a bocins: la il·lustradora en mostra fragments (els ulls, un tros de cara, una cama) i quan el mostra sencer, està encorbat, capcot (en una actitud de submissió). No el veiem de cos sencer i amb el cap alt fins que aconsegueix ésser lliure.
Podríem relacionar-lo amb certes situacions que es donen a la vida real: persones que són sotmeses per altres i que no en són conscients; altres que els van oprimint cada dia més, fins que la opressió és tan forta (el fil del pit del Dimitri) que fan que obrin els ulls i descobreixin, per primer cop, la realitat; persones que es mouen per la vida sense sentir-se “vius”...

Crítica de Mònica Badia i Cecília Lladó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada