PEQUEÑO AZUL Y PEQUEÑO AMARILLO

LIONNI, Leo. Pequeño azul y pequeño amarillo

Kalandraka, 2012

ISBN 8496388255

Dos petits colors es fonen en una abraçada sense adonar-se’n que es converteixen en un nou color, cosa que fa que ningú no els reconegui. El plor els torna a la seva forma original, cosa que celebren i comparteixen amb tots els seus amics. És així com a partir de llavors, jugaran a crear noves games cromàtiques.

Sota l’aparent senzillesa d’aquest relat, hi ha una història en què s’enalteixen l’amistat, la innocència i la identitat.

Aquest va ser el primer àlbum creat per l’autor, l’any 1959. Lionni no tenia formació artística, provenia del món de l’economia i de la publicitat.

El naixement d’El Petit Blau i Petit Groc va ser totalment fortuït: un llarg viatge amb tren amb els seus néts, uns paperets de colors, i molta imaginació. Amb els anys s’ha convertit en un clàssic, com molts altres del mateix autor (Frederick, Neda que neda...).

El títol ja ens dóna una pista sobre la naturalesa d’aquests dos “protagonistes”: estan escrits començant amb lletra majúscula, com si es tractés d’un nom propi, la qual cosa ens fa pensar que aquestes dues taques de colors prendran una identitat de “persones”. L’adjectiu “petit” ja ens dóna una pista sobre l’edat dels protagonistes. A la coberta anterior es presenten fonent-se en una abraçada, enllaçats, tant que fins i tot barregen els seus colors. Ens pot permetre fer hipòtesis sobre la trama de la història a través de preguntes: “Com és que s’ajunten?” “Per què aquest tros del mig és de color verd?”.

L’autor fa servir el collage amb imatges abstractes: les taques de colors, de formes irregulars (no són mai idèntiques) representen els personatges, prenen vida. En un principi Lionni va idear la història amb papers de colors, ara en el disseny del conte s’utilitza l’ordinador. Es tracta d’un tipus d’il·lustració que en el moment que va sorgir, era molt innovadora: cal interpretar, donar sentit als colors, a les formes, a la distribució de l’espai. La imatge no ens evoca la realitat, sinó que cal imaginar-la, intuir-la.

Quan l’autor vol transmetre la idea d’ordre, de recolliment, col·loca les taques dins d’una altra de més gran: una taca arrodonida en el cas de les cases dels protagonistes, una de rectangular, fons negre i molt arrenglerades les taques dins d’ella, en el cas de l’escola.

Quan hi ha diversió, desordre, disbauxa, les taques estan escampades per la pàgina.

Quan vol representar moviment, el recorregut del Blau buscant el seu amic, ho fa desplaçant la taca de l’esquerra cap a la dreta, i anant cap a la pàgina següent, utilitzant vàries pàgines i convidant així el lector a passar pàgina per continuar la cerca. En un moment donat canvia el color de fons, del blanc al negre i al vermell: potser el petit Blau comença a estar angoixat? Potser té por?

Quan el veu de lluny el petit Blau està entrant per la vora esquerra de la pàgina i el veu, resplendent, al bell mig: ha arribat a la seva fita, trobar el seu amic.

El joc amb la barreja de colors és l’esperit de l’obra: dels colors bàsics blau i groc al verd, quan es fonen en una abraçada, i després la separació un altre cop i el retorn als colors inicials. Els colors també representen la diferència: els amics són taques de diferents colors, no n’hi ha cap d’igual.

Crítica Mònica Badia i Cecília Lladó