BLANQUET

HARPER, Piers. Blanquet

Ed. Joventut, 2004

ISBN: 84-261-3320-7

Aquest àlbum il·lustrat ens narra la història d’un petit ós polar de l’Àrtic que després de la hivernació - empès per la seva mare- decideix explorar món i sortir del seu cau.
La història es desenvolupa en un sol dia, començant amb l’exploració de l’entorn per part del protagonista, la seva posterior pèrdua i finalment el retrobament amb la mare.
La característica principal d’aquest conte resideix en què es tracta d’un llibre per acaronar, com molt bé es comenta a la portada. El títol i tots els personatges del conte són en relleu, fets per a què els petits lectors –fins a 6 anys aproximadament- passin els seus dits damunt aquesta textura de suau calidesa. La història ens recorda a la del nostre Tabalet, amb la moralina que s’ha de creure a la mare o bé atenir-se a les conseqüències –en els dos llibres ens trobem amb un final feliç i alliçonador-. A Blanquet se simbolitza a través de la pèrdua del protagonista i en el cas del Tabalet pels perills que córre lluny de la mare.
Les il·lustracions acompanyen el text de manera uniforme i sense més pretensions. Predomina la utilització del color blanc, blau i tonalitats liles per representar la neu. La il·lustració és a doble pàgina i el llenguatge és senzill i entenedor.

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES

SENDAK, Maurice. Donde viven los monstruos
Alfaguara, 2002
ISBN: 84-204-6556-9

Malgrat comptar amb més de quaranta anys, aquest magnífic conte no ha perdut pel camí ni un gram de la seva vigència: en gran mesura degut a la seva bellesa literària i estructural, per la divertida història circular que ens narra i, sobretot, per les seves il·lustracions tan expressives i plenes de moviment.
L’autor ha estat guardonat amb diversos premis destacats, entre ells el Premi Andersen 1970 al conjunt de la seva obra.
L’entremaliat protagonista d’aquesta aventura és en Max, a qui envia la seva mare a l’habitació sense sopar. Des d’allà estant, comença un viatge imaginari que el portarà fins a la regió on viuen els monstres.
Resulta magnífica la manera com Sendak aconsegueix explicar les pors i emocions dels petits –i també la seva capacitat per imaginar móns fantàstics– a través d’aquest conte: està clar que en Max té por dels monstres però gràcies al seu viatge imaginari els arriba a perdre el respecte nomenant-se a sí mateix rei de tots els monstres i permetent-se inclús el luxe de renunciar a aquest títol.
El diàleg entre llenguatge verbal i pictòric és perfecte. El text és summament concís i la il·lustració desenvolupa amb escreix la narració: és a dir, necessitem llegir a la vegada paraula i imatge per captar el significat del conte.
D’altra banda, l’àlbum presenta una estructura perfecta de plantejament dels fets, nus i desenllaç. A la part central del conte el text desapareix per donar protagonisme absolut a tres dobles pàgines d’il·lustració, part culminant i molt divertida de Allà on viuen els monstres. Fins i tot tenim també nosaltres ganes de participar en la festa, de ballar i saltar amb aquests monstres comandats pel Max!
Quan en Max torna del seu viatge imaginari troba encara calent a la tauleta el sopar. Què lluny ha volat la seva imaginació! Però tot ha passat en un no res!
A destacar, finalment, el simpàtic recurs de mantenir el protagonista disfressat durant tot el conte, fins a la última escena en què comença a treure’s la seva disfressa de llop per tal d’assaborir el menjar que espera encara ben calentet.

VOCES EN EL PARQUE

BROWNE, Anthony. Voces en el parque.

Fondo de Cultura Económica, 1999

ISBN: 968-16-6019-6

Us presentem un conte de l'interessant il·lustrador anglès Anthony Browne que és reescritura d’un llibre de l’any 1977, obra que en paraules de l’autor li va anar molt bé per portar a terme la idea que li ballava al cap: explicar una història senzilla des dels diferents punts de vista dels quatre protagonistes, ambientant cada una de les veus en una estació de l’any però en un escenari únic.
Hi ha un pare i una mare totalment enfrontats i una noia i un noi que estan per sobre de la seva diferència de classe social i juguen junts primer tímidament però després ja sense traves fins que la mare del Carles els separa. La senyora i el fill pertanyen a una classe social acomodada simbolitzada pel gos de raça; la nena i el seu pare passegen, per contra, un gos mestís, viuen en un barri pobre i el pare es troba a l’atur. Malgrat tot, el pare és capaç de somriure a la vida i gaudeix amb el que li explica la seva filla de retorn a casa: d’aquesta manera, el senyor disfressat de Pare Noel que demanava aliment pels seus fills i esposa assegut al carrer ara balla alegrement amb els personatges dels quadres tristos que intentava vendre i els edificis ruïnosos s’han transformat en imponents gratacels alegrement il·luminats. El gos mestís, la nena i el seu pare aposten per la llibertat, l’alegria i l’esperança. D’altra banda, la gossa de raça es deixa portar i mostra els seus desitjos de llibertat - tanmateix no s’endinsa a l’aigua de la font darrere l’altre gos -, el noi trist finalment també es deixa portar per l’alegria de la Mancha, però la mare trenca tota esperança (fulles caigudes que va deixant al seu pas) amb el seu llenguatge de menyspreu envers els altres i la seva actitud autoritària (arbres que cremen).
L’autor es posa descaradament del costat de la família més pobre per la seva manera d’acarar la vida i s’esmera en fer escarni del personatge més antipàtic (la mare del Carles) a base de repetir la imatge del seu barret en els núvols, els arbres, les estàtues, les columnes,...
L’escena on escoltem la veu de la Mancha està dominada pels colors vius, la lluminositat, el moviment i el cel blau. És la veu d’estiu que tanca el llibre i és qui pot acabar amb l’ensopiment del Carles: de fet, el llibre finalitza amb una flor d’esperança i el nen caminant al costat de la seva mare però amb la mirada enrere buscant la seva nova amiga.
Àlbum recomanat per a lectors i lectores a partir de 7 anys, ideal per ensenyar als nostres fills el valor de l’amistat i la importància d’aprendre a relacionar-nos amb la resta de gent sense prejudicis de cap tipus.

LA REINA DE LOS COLORES

BAUER, Jutta. La reina de los colores. Ed. Lóguez, 2003
ISBN: 84-89804-60-5

Tercer llibre publicat en castellà d’aquesta autora-il·lustradora alemanya. Molt en la línea de Madrechillona pel que fa a format i edició acurada, estructura i manera com interactuen imatge i text –recordem que estem davant un àlbum il·lustrat, on la imatge no és pas un afegit de la narració, sinó que ben al contrari serveix per a complementar-la.
L’àlbum està adreçat a primers lectors, als quals l’autora convida a dibuixar amb ella a través de l’ultima plana del llibre. Ha triat el traç negre per dibuixar la reina i els “plastidecor” per pintar els colors, llapissos que tant utilitzen els nens. La narració es fa mitjançant seqüències en què l’expressió del moviment i l’expressivitat del rostre de la reina Malwida s’han captat excepcionalment.
Ens explica la història d’una reina que surt un dia del seu castell i crida a cadascun dels seus súbdits, els colors. Primer apareix el suau blau, després l’indòmit vermell i finalment el càlid groc. La reina acaba barallant-se amb tots tres i llavors es produeix una barreja que fa aparèixer el gris: tot queda cobert amb aquest color que deprimeix la reina i la fa plorar. Però de les seves llàgrimes tornaran a aflorar els colors i l’alegria del color regnarà de nou al rostre de Malwida: la reina i els seus súbdits organitzen una festa d’allò més divertida, tot és jugar, ballar i fer cabrioles –durant dotze pàgines el text desapareix-. Finalment, tot torna al seu lloc i el suau blau ho cobreix tot: ha arribat la nit. L’autora ha optat, doncs, per l’estructura clàssica de principi, nus i desenllaç, potser la que millor pot entendre el nen.
Per últim, no voldríem deixar d’esmentar la capacitat de la il·lustradora per donar moviment a la figura protagonista, els seus “guiños” d’humor a través dels mil rostres de la reina i també de com l’ha caracteritzat (de vegades sembla més una cantant d’òpera que una reina) i el recurs d’apropar o allunyar els paisatges com si tingués una càmera cinematogràfica (per deixar palesa la tristor de la reina quan el gris ho governava tot, l’autora ens ofereix una vista gairebé aèria de la muntanya, del castell i de la figura arreplegada sobre sí mateixa, perquè ens adonem de la seva solitud i insignificança; un altre exemple seria quan ens apropa el rostre de Malwida per veure com plora).
En aquest àlbum els colors aconsegueixen calmar la reina i posar-la al seu lloc, i hem conegut els sentiments que cadascun d’ells provoca. Potser no ens hem aturat mai a pensar en la incidència del color en les nostres vides, però segurament té més importància de la que creiem.