Ediciones Ekaré, 2023.
ISBN: 9788412753622
En un
mercat editorial com l’actual, que peca de certa homogeneïtat i poc risc,
trobar llibres com El manual de dibuix definitiu és una
alenada d’aire fresc. I encara més perquè el signa un autor de casa.
Enric Lax (Granollers, 1992) va estudiar il·lustració a
l’Escola d’Art i Disseny Serra i Abella i va especialitzar-se en il·lustració
editorial a l’Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Actualment viu a Brussel·les
i exerceix de professor d’art per a infants. Lax va ser finalista als premis
Junceda 2014, i en l’àmbit editorial va estrenar-se com a autor total amb
l’àlbum Hi ha algú? (Sd·edicions, 2019).
El manual
de dibuix definitiu, que va merèixer el Premi
Baba Kamo 2023, és un llibre original i divertit de difícil classificació, que
juga a trencar els límits i les etiquetes. Se’ns presenta com un manual de
dibuix i, malgrat que aquest «definitiu» del títol sona sospitós, ens ho podem
arribar a creure mirant la coberta, la portada i fins i tot el sumari, que més
aviat és un índex. Però a la primera lliçó, «Com dibuixar un elefant», ja
descobreixes amb un somriure que l’objectiu de l’obra no és donar-te les claus
per aprendre a dibuixar. La cosa no va de tècnica, va d’enginy.
Lax busca
dessacralitzar l’acte de dibuixar, i ho fa amb un registre humorístic que se’n
fum de les obres que pretesament et donen la fórmula per ser un artista. En
l’última part del llibre, fa un al·legat a favor de l’error, de practicar sense
obsessionar-se, com a parts importants del procés creatiu. És un llibre per a
totes les edats, que promou la mirada atenta sobre les coses, observar el
nostre entorn amb esperit juganer i la ment oberta. Tot i que intenta
endreçar-se per temes —animals, plantes, parts del cos, miscel·lània i invents
humans—, les transformacions humorístiques en què basa el seu mètode no
accepten apartats: un llumí pot convertir-se en un patinet, una cèl·lula
eucariota en una orella o un saltamartí en una grapadora. Entremig de les lliçons
trobem algunes escenes il·lustrades a doble pàgina que recullen els elements
que hem après a dibuixar al llarg del llibre, de manera que funcionen com una
mena de joc de busca i troba. Filant molt prim, em pregunto si es podria haver
mantingut la idea tan suggeridora de zoom que existeix entre les dues primeres
escenes dibuixades. I potser també si el ritme de surrealisme ascendent de
tota l’obra podria haver estat encara més exagerat.
En tot
cas, ens alegrem que Lax s’hagi animat a indagar per aquesta via comunicativa
més experimental, no narrativa, que combina disseny, joc, humor i
surrealisme, no gaire explotada pels il·lustradors de casa nostra.
L’afegim a la llista, amb permís de Miquel Obiols, amb la clàssica sèrie de
Carles Cano i Paco Giménez En què es diferencien... (Aura,
1993), l’imprescindible Sinfronteras d’Imapla (Libros del
Zorro Rojo, 2017), l’enginyós La gota moja a la gata maja d’Olga
Capdevila (A Buen Paso, 2016) o l’extraordinari Llibre de meravelles de
Pere Ginard (Libros del Zorro Rojo, 2023).
Glòria
Gorchs -Faristol-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada